Gairebé una setmana després del terratrèmol d’Haití, les imatges i informacions que ens arriben des d’Haití segueixen sent  desesperançadores. El que Nacions Unides ja ha qualificat com el pitjor desastre que ha hagut d’afrontar mai ha deixat no només desenes de milers de morts i desapareguts i prop de 3 milions de persones afectades per la manca de menjar, aigua potable, habitatge i altres serveis bàsics, sinó tot un país per reconstruir. To i que és lògic que l’atenció se centri en superar la descoordinació dels diferents agents d’ajuda d’emergència sobre el terreny, fer front a la proliferació del caos i la inseguretat, i revertir la manca de recursos per assegurar la supervivència i benestar dels afectats, no podem oblidar que les decisions que es prenguin en aquests moments definiran, en bona mesura, el futur de la població haitiana.

També s’ha d’entendre que el grau de devastació que ha assolit el terratrèmol a Haití és fruit de la situació d’empobriment que pateix el poble haitià des de fa dècades, sinó segles.  La vinculació entre els nivells pobresa d’un país i el nivell de destrucció d’un “desastre natural” no és cap novetat, i es repeteix a les anàlisis de bona part dels mitjans de comunicació cada cop que un huracà, tsunami o terratrèmol assola un país del Sud. Però, per fer front amb èxit als reptes del futur, cal entendre primer com s’ha arribat a la situació d’empobriment.

Invasions i ingerències occidentals
A Haití, l’afebliment de l’Estat no ha estat un fenomen natural. El primer dels països d’Amèrica Llatina en aconseguir la independència ha patit una llarga història d’invasions i ingerències occidentals fins a l’actualitat. A la invasió militar d’Estats Units de principis del segle XX (1915-1934) van seguir les dictadures de François Duvalier i el seu fill, Jean-Claude, que van governar amb mà de ferro el país fins a 1971 i 1986, respectivament, deixant més de 30.000 persones assassinades. Estats Units, però també França i altres Estats occidentals, van donar suport a la dictadura, com a contrapès a la Cuba comunista a la regió. A la dècada dels 90, Estats Units va estar darrera de la destitució i posterior reposició del president de Bertrand Aristide. Des de 2004, les tropes de Nacions Unides ocupen el país sota el mandat de la MINUSTAH. Durant els darrers sis anys, el poble haitià ha viscut un creixent procés de militarització, amb forta repressió del moviment estudiantil i camperol, i continuades violacions dels drets humans perpetuades per les (mal)anomenades forces de “pacificació”.

La ingerència política i la presència militar han anat acompanyades per la imposició del model neoliberal, sota la tutela de les Institucions Financeres Internacionals (IFI). Com denunciava Eduardo Galeano, “a Haití qualsevol càrrec de quarta categoria del Fons Monetari Internacional o del Banc Mundial té més poder que el president”. Les polítiques d’ajustament estructural que han imposat aquestes institucions han anat debilitant el paper de l’Estat, fins a la raquítica expressió que té actualment. La privatització dels serveis públics, que ha condemnat a bona part de la població a l’analfabetisme i la desatenció sanitària, ha anat acompanyada per una aposta cega pel lliure comerç. Si el 1972 Haití tenia un 98% d’autosuficiència de cereals, l’any passat importava el 82% dels cereals que consumia la seva població. La liberalització dels mercats va permetre la massiva entrada d’aliments importats, cosa que desestructurà la dèbil economia agrícola haitiana, encara convalescent dels excessos del passat sucrer colonial. La aposta recent per la producció d’agrocombustibles va acabar adobant el terreny a la crisi alimentària que va patir el país el 2008. Durant els darrers anys, aquesta aposta per un model agrícola exportador també ha provocat un èxode del camp a la ciutat important i un creixement insostenible de la capital. Les dèbils estructures que es va trobar el terratrèmol de la setmana passada als ravals de Port-au-Prince són conseqüència directa del model neoliberal imposat al poble haitià durant dècades. 

La supeditació de la política econòmica haitiana als dictats de les IFI s’explica no només per la pressió dels països occidentals, sinó per la imposició del mecanisme del deute extern. A Haití, aquest deute s’inicia amb el que imposen des de França com a preu pel reconeixement de la independència del país. I s’engrandeix amb el llegat de les dictadures dels Duvalier. Tant els préstecs atorgats al país per les IFI, com les polítiques de cancel•lació de deute han anat acompanyades de condicionalitats, és a dir, a l’aplicació d’aquest model neoliberal.

El juny de 2009 es va acordar un alleugeriment del deute d’Haití, que havia comportat, entre d’altres, l’aplicació de normes de liberalització comercial al país. Aquest acord havia de reduir uns 1.200 milions de dòlars del deute d’Haití, però a hores d’ara el país encara té un deute extern de 645 milions de dòlars. La meitat d’aquest deute és amb el Banc Interamericà de Desenvolupament i amb l’FMI, i l’altra meitat amb governs com l’Estat espanyol, amb qui manté un deute comercial de prop de 30 milions d’euros. Malgrat el compromís de l’Estat espanyol de cancel•lar part del deute d’Haití, en el marc dels acords internacionals del mes de juny, aquesta cancel•lació resta pendent. Països com França o Itàlia han anunciat cancel•lacions de deute com a resposta al terratrèmol, en canvi ni les Institucions Financeres Internacionals ni l’Estat espanyol han donat cap senyal en aquest sentit.  

Què es podria fer?
La resposta de la comunitat internacional davant el terratrèmol a Haití ha estat immediata i aclaparadora. Amb tot, és important que els recursos d’emergència i reconstrucció siguin deslligats d’interessos comercials dels donants i que no generin més endeutament, és a dir, que siguin en forma de donacions i no de préstecs. El govern espanyol hauria de renunciar a l’ús d’instruments com els crèdits FAD, fons reemborsables i lligats a la compra de béns i serveis espanyols, utilitzats anteriorment en emergències similars com les de l’huracà Mitch a Amèrica Central o el tsunami al Sud-est asiàtic. A més de no generar deute nou, els governs i les institucions financeres internacionals haurien de cancel•lar de forma immediata i incondicional el deute extern il•legítim d’Haití. Aquesta cancel•lació hauria de ser el primer pas per al reconeixement i restitució dels deutes històrics, ecològics i socials que els països del Nord tenim amb Haití.

Finalment, i tal i com afirma Jubileu Sud en el seu comunicat de solidaritat amb Haití, “és el moment que els governs que formen part de la MINUSTAH, les Nacions Unides, i especialment França i Estats Units, revisin les polítiques tant llunyanes de les necessitats de la població haitiana”. En aquest sentit, la primera d’aquestes revisions hauria de substituir l’ocupació militar per forces civils de solidaritat per retornar la sobirania al poble haitià. Camille Chalmers, membre de Jubileu Sud, activista per la cancel•lació del deute extern des de fa dècades, haitià i damnificat pel terratrèmol, aquests dies escrivia “ara és l’hora d’una gran onada de brigades de solidaritat amb el poble d’Haití, un ampli moviment de solidaritat de poble a poble que faci possible vèncer l’analfabetisme, la crisis ambiental i sanitària, reconstruir una nova ciutat i un nou medi rural, basat en la sobirania alimentària, i destruir els llaços de dependència i la militarització”.

Iolanda Fresnillo
Observatori del Deute en la Globalització
Article publicat al setmanari “Directa” el 20 de gener de 2010